Spirit of Hockey 2017 - Inscripcions obertes!

Història

Recull històric

L'Igualada Hoquei Club va ser fundat el 4 de maig de 1950 i la seva creació va ser el fruit de la notable presència que aquest esport havia assolit a la capital de l'Anoia des que gairebé quatre anys abans hi comencessin a arribar els primers patins i s'iniciés una veritable febre entre el jovent local, que va desenvocar en el primer partit, jugat a la pista de ball del Cinema Modern, posteriorment anomenat Astória, el 20 de novembre de 1949. El naixement de l'Igualada va ser el resultat del cisme que hi va haver entre els pioners de l'hoquei a Igualada, que van quedar dividits entre el Club Patín i l'entitat que hauria d'esdevenir un dels clubs més importants del món d'aquesta modalitat esportiva. Sis mesos després de la fundació, l'Igualada HC va participar en la seva primera competició oficial, el Campionat de Catalunya de Segona Divisió. El primer partit que va jugar l'IHC va ser a la pista de l'Escuela de Trabajo de Reus; es va perdre per 4-3. En canvi, el debut en competició oficial va ser la victòria per 3-1 davant el Club Patín. L'Igualada va acabar el campionat en sisena posició.

La progressió de l'hoquei igualadí havia començat i la ciutat va disposar ràpidament d'una pista més gran, gràcies a l'ampliació de la inicial. El nou escenari ja va acollir un partit de la selecció espanyola, que acabava de guanyar el seu primer mundial. La temporada següent l'IHC va aconseguir el seu primer ascens i es va classificar per jugar a Segona Divisió Preferent. La ciutat vivia intensament l'esport i se succeïen visites d'equips grans per jugar amistosos. El 18 de maig de 1952 Igualada va viure el seu primer partit internacional, amb la visita del Stuttgarter Rollsportclub alemany, que es va imposar per 3-4 als locals.

La temporada 1954-55 l'Igualada va aconseguir l'ascens a Primera Divisió i es va proclamar vencedor del Campionat d'Espanya de Segona Divisió, el primer gran èxit de l'entitat i que la va fer mereixedora del Pergamí d'Honor de la federació.

La consolidació

El 7 de novembre de 1959 l'Igualada va inaugurar la pista de l'Estadi del Xipreret, envoltada per un velòdrom, amb capacitat per a 800 espectadors i que va suposar un gran pas endavant per al club i per a l'esport igualadí. La progressió del club seguia creixent i no va tardar a arribar un nou èxit, ja que l'equip es va proclamar sotscampió d'Espanya de Primera Divisió a Salt, darrere de l'Espanyol, que es va emportar el triomf final no sense polèmica.

Aquesta època brillant, però, va donar pas a uns anys plens de dificultats, que es van encetar amb el descens a Segona el 1964, tot i que dues temporades més tard es va aconseguir recuperar la categoria; l'Igualada es va convertir en el rei de les promocions, ja que en va jugar cinc en cinc anys consecutius. Malgrat les dificultats, però, l'IHC va ser un dels catorze equips que van tenir el privilegi d'estrenar la Divisió d'Honor de l'hoquei patins espanyol, el 1969.

Anys difícils

La dècada dels setanta va ser especialmet dura per a l'Igualada HC, que la temporada 1972-73 va retornar a Primera Divisió després de perdre una nova promoció. L'equip va patir un nou descens i l'entitat tenia un futur molt negre, que fins i tot amenaçava la seva continuïtat, precisament coincidint amb les seves noces d'argent.

La temporada 1975-76 l'IHC va haver de decidir si es mantenia en una Primera Divisió econòmicament suïcida o si feia un pas enrere i baixava a Segona. La decisió va ser mantenir la categoria, això sí, amb el compromís dels jugadors a jugar sense cobrar. Això no obstant, aquell mateix any la trajectòria esportiva va abocar finalment l'equip al descens. Les coses no van millorar a Segona i la directiva va decidir la desaparició del primer equip, tot i mantenir el treball i les esperances en els juvenils. Després, la temporada 1978-79 l'IHC va tenir l'oportunitat de retornar a Primera Divisió, arran d'una reestructuració. No es va aconseguir muntar un equip amb jugadors sèniors, així que l'única possibilitat era sacrificar els juvenils, que encara tenien un any més per arribar a la màxima categoria, però que van acceptar el repte de jugar a Primera tot i la seva joventut i inexperiència. Aquella decisió va ser clau per al futur de l'Igualada HC, que aquell any va finalitzar la lliga en onzena posició.

L'època prodigiosa

La temporada 1980-81 l'equip va salvar la categoria, tot i la crisi econòmica i social que afectava l'entitat. Però un grup de persones joves, vinculades amb el club a través del seu treball amb els juvenils, va decidir agafar les regnes de l'IHC. Era l'inici d'un rellançament que ben pocs podien imaginar fins on arribaria. Després de dues temporades de transició, l'Igualada va iniciar una nova etapa. Entre les novetats hi havia el trasllat a la pista de les Escoles Pies, que va esdevenir el primer pavelló cobert de l'hoquei igualadí. La pista va ser l'escenari, la temporada 1983-84, del retorn de l'IHC a la Divisió d'Honor, després d'un èpic partit final a la pista del Cambrils.

S'havia aconseguit l'objectiu, però el repte era ara consolidar l'equip a la màxima categoria. La temporada 1984-85 es va assolir la permanència, no sense dificultats. I l'any següent encara va ser més dramàtic, fins al punt que l'Igualada es va veure abocat a una nova i intensa promoció, que es va poder resoldre de manera satisfactòria. L'any següent no hi va haver promoció, però sí patiment fins a la darrera jornada, en què una inoblidable victòria a Cerdanyola assegurava la permanència. Al final de temporada ningú no podia imaginar que l'Igualada, que mantenia la seva aposta pels equips bases i la incorporació de jugadors joves amb projecció, estava cridat a ser l'equip revelació de la temporada 1987-88, en què l'Igualada, que ja jugava a la pista del poliesportiu de les Comes, va sorprendre tothom i va aconseguir una tercera posició final tan inesperada com merescuda.

El millor, però, encara havia d'arribar. La temporada següent l'Igualada ja era un equip que alguns tenien en compte, però els joves jugadors que l'integraven ja no es van conformar amb ser una sorpresa, sinó que van anar consolidant una trajectòria que els va deixar amb el títol de lliga al seu abast. Finalment, el 16 d'abril de 1989, a la pista de Riazor de la Corunya, l'Igualada guanyava el partit amb el Dominicos (5-6) i es convertia per primer cop en la seva història en el campió de la Divisió d'Honor d'hoquei. Aquella mateixa temporada, l'IHC va jugar les finals de la Copa del Rei i de la Copa de la CERS.

D'aleshores ençà, l'Igualada HC s'ha consolidat com el millor equip europeu de la dècada dels 90. Tot i que després de la primera lliga, les limitacions econòmiques de l'entitat l'han obligat a lluitar en condicions desiguals amb equips molt més potents i farcits de grans jugadors -com el Liceo de la Corunya primer i el FC Barcelona, desprès-, l'IHC ha aconseguit un palmarès realment excepcional, que inclou sis Copes d'Europa, cinc Supercopes d'Europa, cinc Lligues espanyoles, 2 Copes del Rei, 1 Supercopa d'Espanya i 4 Lligues catalanes.

Entre les dates més destacades d'aquesta història recent destaquen les del 24 de febrer de 1992, quan va guanyar a les Comes la segona lliga espanyola; el 5 de juny de 1993, en què es va proclamar per primera vegada campió d'Europa, a la pista del Benfica; la temporada 1993-94, en què l'equip va aconseguir cinc títols; la doble exhibició protagonitzada en la fase fina de la Copa d'Europa de la temporada 97-98, quan va superar el Barça i el Vercelli per un doble 8 a 1, o la fase final de la mateixa competició que va acollir la pista de les Comes el maig de 1999, que va suposar la sisena Copa d'Europa de l'entitat, amb el valor afegit d'haver-la guanyada davant el seu públic en una vibrant final disputada amb el Porto i que es va haver de decidir a la tanda de penals.

La calma

Tot i que a l'any 2000, l'Igualada HC va aixecar el seu últim títol (la Supercopa d'Europa), el nou mil·leni va canviar la dinàmica de l'equip. Tot i que, durant la primera dècada dels dos mil, va seguir als llocs capdavanter de la classificació, jugant la Champions i disputant fases finals de la Copa del Rei, des del 2007 i fins a l'actualitat, les coses han sigut diferents. Econòmicament, la situació del club va canviar molt, a partir de l'any 2008. Ara, l'equip lluita per salvar-se i competir per la Copa de la Cers.